Sobrenatural2/2008
Arifwaran Shaharuddin
Nascut el 1978, va iniciar la seva carrera professional molt jove amb alguns dels directors i coreògrafs malaisis més destacats. El seu coneixement i interès sobre les formes del teatre i de la dansa han estat desenvolupats, sobretot, en el llenguatge de la dansa tradicional i contemporània.
És alumne de la ben coneguda institució d’arts escèniques de Malàisia The National Arts Academy (Akademi Seni Kebangsaan). Es va involucrar directament amb alguns dels mestres més importants en arts tradicionals com The late Khatijah Awang i The late Awang Hamzah, que constitueixen les seves influències més importants per comprendre la necessitat d’interpretació i l’adaptació de la tradició en el nou món figuratiu de la vida contemporània urbana.
Aquest 2008 ha estat seleccionat com a finalista en l’àrea de dansa per la Iniciativa Artística Rolex per Mentors i Deixebles.
És alumne de la ben coneguda institució d’arts escèniques de Malàisia The National Arts Academy (Akademi Seni Kebangsaan). Es va involucrar directament amb alguns dels mestres més importants en arts tradicionals com The late Khatijah Awang i The late Awang Hamzah, que constitueixen les seves influències més importants per comprendre la necessitat d’interpretació i l’adaptació de la tradició en el nou món figuratiu de la vida contemporània urbana.
Aquest 2008 ha estat seleccionat com a finalista en l’àrea de dansa per la Iniciativa Artística Rolex per Mentors i Deixebles.
When I actually think about love
Un vídeo de: Arifwaran Shaharuddin
Agraïments: Sarah Maiorino
Duració: 13 min
Agraïments: Sarah Maiorino
Duració: 13 min
When I actually think about love
Reflexions sobre When I actually think about love
Des que em van proposar crear una peça per a aquesta plataforma d’exhibició de treballs artístics relacionats amb la dansa i pensats per ser mostrats a través d’Internet, em vaig llençar ràpidament sobre aquesta oportunitat, sobretot perquè era una cosa que duia força temps rondant pel meu cap. I ho vaig fer malgrat que la meva posició partia del fracàs de l’escena, d’un distanciament intel•lectual de les convencions implícites en les representacions escèniques i d’un intent d’escapar dels seus ineludibles poders econòmics. Com es pot entendre la creació si l’escena deixa d’existir? La proposta era estimulant i sempre paral•lela a allò amb el que em confronto en l’art; evidentment, sóc conscient que el meu posicionament és extrem en relació a les representacions escèniques i la ruptura amb aquest cercle d’espectacles orientats cap al producte pel qual passen artistes com jo. Per tant, em trobo davant del repte de provar aquest punt, i crec que aquest treball és un dels passos que estic fent per poder entendre la meva pròpia opinió sobre aquest assumpte en particular.
Així, quan sorgeixen i es desenvolupen aquestes dues línies paral•leles de pensament que implicaven una plataforma diversa de la de l’escena, em trobo reflexionant sobre els paral•lelismes, i observant les diferències i matisos entre els meus pensaments i els de La Porta. Per això, aquest vídeo és la cristal•lització de la idea mateixa, entre la dansa i la seva interacció amb l’espai públic, entre la mediocritat de la vida i l’ésser humà preformatiu, entre la imitació i l’extensió d’un estat mental imaginari. Finalment, aquest encontre atzarós no és més que un xoc de narratives entre la vida i l’art que tendeix a imitar més que a funcionar com una extensió.
Felicito a La Porta per aquest esforç gens convencional.
Des que em van proposar crear una peça per a aquesta plataforma d’exhibició de treballs artístics relacionats amb la dansa i pensats per ser mostrats a través d’Internet, em vaig llençar ràpidament sobre aquesta oportunitat, sobretot perquè era una cosa que duia força temps rondant pel meu cap. I ho vaig fer malgrat que la meva posició partia del fracàs de l’escena, d’un distanciament intel•lectual de les convencions implícites en les representacions escèniques i d’un intent d’escapar dels seus ineludibles poders econòmics. Com es pot entendre la creació si l’escena deixa d’existir? La proposta era estimulant i sempre paral•lela a allò amb el que em confronto en l’art; evidentment, sóc conscient que el meu posicionament és extrem en relació a les representacions escèniques i la ruptura amb aquest cercle d’espectacles orientats cap al producte pel qual passen artistes com jo. Per tant, em trobo davant del repte de provar aquest punt, i crec que aquest treball és un dels passos que estic fent per poder entendre la meva pròpia opinió sobre aquest assumpte en particular.
Així, quan sorgeixen i es desenvolupen aquestes dues línies paral•leles de pensament que implicaven una plataforma diversa de la de l’escena, em trobo reflexionant sobre els paral•lelismes, i observant les diferències i matisos entre els meus pensaments i els de La Porta. Per això, aquest vídeo és la cristal•lització de la idea mateixa, entre la dansa i la seva interacció amb l’espai públic, entre la mediocritat de la vida i l’ésser humà preformatiu, entre la imitació i l’extensió d’un estat mental imaginari. Finalment, aquest encontre atzarós no és més que un xoc de narratives entre la vida i l’art que tendeix a imitar més que a funcionar com una extensió.
Felicito a La Porta per aquest esforç gens convencional.
Comentaris
1.- helena
14-12-2008 17:18
mmmm, es el que más me habla, me enseña y me con-mueve. es el que mas me gusta . Es uno más de esos que. Gracias
Inserta el teu comentari
